Amb el Cirilo (1)

Què fas aquí en estas horas, Franciscu? Que no pencas?
Doncs no Cirilo, avui no toca. Com estàs?

Pues jodido, com sempre, pero pruebo de fer  el cor fort, tambien como sempre. Voy a veure si arribo a la Font del Gat.

Vols companyia?
Por mi no lo fagis, que vaig molt poc a poc.
No, si ja saps que m’agrada xerrar amb tu.
Jodido embustero!  Buenu, vamos si vols. 

Ostia, pobre Cirilo. Tot lo que li falta de forses li sobre de voluntat. Cony! pobre perquè? Bueno, és un dir, perquè a algú de la seva personalitat dirli pobre és pixar fora de test. El veig més cardat que l’ultima vegada, això es el que vull dir. 

A casa teva bé, Cirilo? Si..estamos bé. L’altra dia vi la teva mastressa de lluny. Oye Franciscu, mira que fa goig encara, eh?
Ah mira que bé, ja li diré.

Escolta, encara t’ensenya l’ordenador el teu net? El Cirilo es para . Alça el bastó senyalant cap una bellaombra que hi ha a la curva davant del teatre grec i diu “aquestes cotorretas acabarán por ferse las mastressas de tot”. De fet unes quantes cotorretes fan molt de xivarri.(Osti, em sembla que li cagat amb la pregunta).

Seguim igual de  poc a poc, ara en silenci. 

Franciscu.
Mana.
No te has fixat?
En què Cirilo, en les cotorretes?
No. En mis andares.
???

Ahora resulta que tengo parquison també. I quan tinc que tocar una vegada el ratolí…pues ya te imaginas… I le vaig dir al meu net que cuando me pasen “los nervis” ya me tornará a ensenyar. I el pedazo de cielo de mi nét de vez en cuando me pregunta si ya m’han passat los nervis, avi. No te jode?..cagüen la. 

Òstia Cirilo, ho sento, ya hi fotut la pota! 
Que coño has fotut la pota. La vida és així.
Cuando en la pedrera arrancan un bloque rodola cada vegada més ràpid. Quan mes aprop està del final més rapid cae. I nosotros igual, com mes aprop del final més ràpid sale tot. 

El jardí de la Font del Gat està ufanós.
Vamos a sentarnos al “meu” banc Franciscu, que estoy cansat.