Franciscu

Em trobaràn

pebre — Fri, 18 May 2007 23:02:20 +0000

Si vostès volen, em trobaràn a

[@more@]

De matí.

pebre — Fri, 18 May 2007 19:26:37 +0000

Mai m’ha agradat llevar-me tard.
Ni anar a dormir tard. Una cosa porta l’altra. Trobo que les llums del matí son una mena de benedicció que ens prepara pel dia, una mena de bany d’or que ho fa tot més amable, perque els ulls, atontats encara de la clapada, es vagin adaptant a l’esforç que faran a la jornada. (Osti, m’està sortint la vena poetica, avui!). Després de tants anys de llevar-me a la mateixa hora no necessito, fa temps que no necessito, el despertador. Em desperto i ja està. Doncs això qe deia abans m’ha vingut al cap fa una estona, que he sortit al balcó i mi assentat a la cadira a fer el cafè i el cigarro. Per cert, això del cigarro no està ben dit –hauria d’haver posat cigarreta, perque un cigarro, que s’ha de dir cigar, és un puro, segons hi après estudiant català aquests dies, perdoneu, però, que a mi em soni malament i digui que hi fet el cafè i el cigarro. I també m’ha vingut al cap que de jovenet sentía els pollastres del terrat des del llit, i aleshores sabia que havia de fer les últimes mandres.Perquè aquells anys de vaques magres, que la gent anàvem molt justos d’ermilla, als terrats del barri, del Poble Sec, que és el meu barri, em sembla que ja ho he dit altres vegades, molta gent hi teniem gàbies amb unes quantes gallines, que tot ajudava a l’economia familiar. De fet també n’hi havia a l’eixample, que tot i que ara sembla que no es moquin amb mitja màniga i que d’un pis en demanin vuitanta quilos de les antigues pessetes, aleshores molts pisos eren de lloguer, com al Sec, i la gent tampoc anava gens sobrada. Per a mí el cafè de primera hora és el més bò. Igual que l’àpat que em foto més de gust és l’ermorzar. Tot i que enyoro allò de seure a la taula del taller i desembolicar l’entrepà envoltat d’aquella mena d’olor que fan els olis de refrigerar de les eines en funcionament. No voldria que se men anés del cap aquella olor. Si un dia em passa aniré a esmorzar un dia al taller, si és que la gent que hi hagi llavorens em deixa entrar. Bueno, doncs això m’ha vingut al cap al balcó mentre es llevaba el dia. [@more@]

Tocarà una altra cosa.

pebre — Wed, 09 May 2007 13:25:33 +0000

Des que em vaig jubilar hi estat aprenent a escriure mig bé en català.
En comptes d'anar al taller, que ja no hi puc anar, hi estat unes sis hores diàries estudiant. Ara ja fa dues setmanes i ja en tinc prou. Prou i basta, que diuen.

Li vaig demanar al meu amic Josep que m'orientés de com havia de fer-ho, ell que és un home d'una gran cultura. I em va donar una bona orientació. Ara, el que he après tots aquests dies i amb l'ajuda del corrector em sembla que la cosa ja quedarà potable. I a més tindré a mà la llibreta de notes que hi estat fent.

No hi treballat vuit hores com al taller, perquè això d'estar tanta estona assegut és nou per a mí, em trobava el cul quadrat, de manera que he fet dos descansos d'una hora al dematí i una hora a la tarda.
Però això de sortir a donar una volta a les onze ho hi trobat estrany. Una sensació rara d'estar fotent el manta quan tothom està pencant. Bueno, tothom no, perquè es veu molta gent pel carrer, però son gent com ara jo o més grans. (ja sé que haig d'escriure "bé" en comptes de bueno, però em sembla que tot i que aprengui algunes coses em pendré les meves llibertats a l'hora d'escriure. Al capdevall no m'haig de presentar a cap exàmen).

També ha anat bé perquè així no ha canviat res, la mestressa va a treballar com sempre i jo he pencat com sempre però a casa en comptes del taller.
Ara tocarà anar per una altra cosa.

[@more@]

Ohhh.. que a gust m’hi quedat!

pebre — Fri, 27 Apr 2007 23:10:56 +0000

Aquesta colla del governing de la City de Barceloning, entre els que hi ha antisisteming, es superen dia que passa.

Ara han inventat el “bicing”.

Del Forum sense l’accent que havia de moure el mon –i que només va moure les butxaques d’alguns- que havia de ser tant internationaling, fins a la més baldera cullonada, tot ho fan acabar en ing.

Així es veu que “posen” la city en el world. Fan worlding.

Els proposo que diguin (o diguing), que per a fer el carallot d’aquesta manera de fer-se més simpàtics a la guirada (als professionals dels congressos, que per cert, vénen cobrant, no se’ls enlluerna amb cullonades d’aquestes), s’han inventat, també, l’enèsima cutrada linguistico-progring del marketing urbaning que consisteix a fotre el clowning d’una manera que, per exemple, es podria dir “fer el Barceloning”.

Ou ies mai frend.

Els cedeixo, gratuïtament el copyright. Amb lo qual també podràn dir que fan copyrightinggg.

Com m’agradaria que aquest maig els fotéssin una patada al cul.

Tot i que no en tinc gaires esperances perquè les burrades tenen un procés contagiós (En diuen d’encomaning?)

Si no fos així, sempre podràn dir que als que pensen com jo (indius de barriada, barretinaires i retrògrades), els han fotut un passing-chot, que el barceloning ha triunfating.

Ohhh.. que a gust m’hi quedat!

[@more@]

Amb el Cirilo (i2)

pebre — Mon, 23 Apr 2007 14:09:57 +0000

El banc “del” Cirilo és de pedra i quasi sempre hi ha fulles o altres brosses que cauen dels arbres del damunt. Com que aquests dies passats ha plogut, encara ho està més.Amb la mà ho aparto tot i seiem.

Sempre m’ha cridat l’atenció un gest que fan les persones grans quan s’asseuen, i és aquest deixarse caure final quan el cul ja és a pocs centimetros del seient. Així ho fa també el Cirilo quan ja hi netejat el banc, estira amunt una mica els pantalons per a doblegar les cames amb més comiditat i posa el bastó al mig, com sempre, amb una ma sobre l’altra.

Et deus tenir ben après el punt de vista, he Cirilo?
No te creguis. Moltes vegades se mira sin ver i altres veus sin mirar con atenció. Ademés, tot canvia i no lo veus. Sí, es clar…

No te creguis que hablo por hablar.

Te n’explicaré una: quan de nen empecé a treballar a la pedrera havia un home que a mi me semblava ya molt vell. Ara me sembla que devia tenir unos cinquanta anys. Aquell home se quedava moltes vegades mirando la pedrera por la parte de dalt, al costat del tall. Sense fer res. La primera vegada jo tenia miedo por ell, porque ja havia après que el capataz no se andava con chiquitas.

Al cabo del rato se acostaba a ell el capataz i l’home senyalava el terra i deia: aquí, aquí, aquí y aquí. Pues por allí se partia la pedra. No te diré como un flam, pero casi.

Un dia me va dir que antes de mirar la pedra lo mirava tot.

Escolta Franciscu, parlant de faena, avui tens vacances?

No Cirilo. O sí, no ho sé. Avui és el meu primer dia de jubilat.

Cirilo, m’has sentit?.

Clar. Que vols, que te feliciti? És lo que tothom fa no?
Me pensava que eras més jove.

De fet em falten dos anys, però s’ha fet un d’aquests arreglos que s’acaben amb els seixanta cinc. Espero que em donaràs algun consell, he?

Passen uns turistes d’aquests de la samarreta chorra amb escrits en anglès. Van despistats: Mirrou? Busquen la Fundació Miró aquests també. Els hi dic que pugin, que és aquí damunt.

Una estona de silenci que sem fa llarga.

El Cirilo, sense mirar-me em diu: consell? Saps allò de “consejos vendo, que para mí no tengo”? Ja tens tu prou coco para que yo te doni consells.

Vinga Franciscu, ayúdame a aixecar-me i anem avall que ando muy poco a poco.

Quan tornem a passar davant de la bellaombra les cotorretes encara fan xivarri. Avui el sol apreta.

[@more@]

Una menta amb sifon, gràcies.

pebre — Fri, 20 Apr 2007 22:54:27 +0000

La funció es a punt de comensar. Que pendrán els senyors?

Jo una menta amb sifón, gràcies.

[@more@]

Amb el Cirilo (1)

pebre — Thu, 19 Apr 2007 17:16:16 +0000

Aquest matí era al quioscu de la Mercè mirant les portades del diaris del carrer quan m’han tocat a l’espatlla. Era el Cirilo que ha allargat la punta de goma del bastó. He estat content de veurel, que feia dies que no el veia.

Què fas aquí en estas horas, Franciscu? Que no pencas?
Doncs no Cirilo, avui no toca. Com estàs?

Pues jodido, com sempre, pero pruebo de fer el cor fort, tambien como sempre. Voy a veure si arribo a la Font del Gat.

Vols companyia?
Por mi no lo fagis, que vaig molt poc a poc.
No, si ja saps que m’agrada xerrar amb tu.
Jodido embustero! Buenu, vamos si vols.

Ostia, pobre Cirilo. Tot lo que li falta de forses li sobre de voluntat. Cony! pobre perquè? Bueno, és un dir, perquè a algú de la seva personalitat dirli pobre és pixar fora de test. El veig més cardat que l’ultima vegada, això es el que vull dir.

A casa teva bé, Cirilo? Si..estamos bé. L’altra dia vi la teva mastressa de lluny. Oye Franciscu, mira que fa goig encara, eh?
Ah mira que bé, ja li diré.

Escolta, encara t’ensenya l’ordenador el teu net? El Cirilo es para . Alça el bastó senyalant cap una bellaombra que hi ha a la curva davant del teatre grec i diu “aquestes cotorretas acabarán por ferse las mastressas de tot”. De fet unes quantes cotorretes fan molt de xivarri.(Osti, em sembla que li cagat amb la pregunta).

Seguim igual de poc a poc, ara en silenci.

Franciscu.
Mana.
No te has fixat?
En què Cirilo, en les cotorretes?
No. En mis andares.
???

Ahora resulta que tengo parquison també. I quan tinc que tocar una vegada el ratolí…pues ya te imaginas… I le vaig dir al meu net que cuando me pasen “los nervis” ya me tornará a ensenyar. I el pedazo de cielo de mi nét de vez en cuando me pregunta si ya m’han passat los nervis, avi. No te jode?..cagüen la.

Òstia Cirilo, ho sento, ya hi fotut la pota!
Que coño has fotut la pota. La vida és així.
Cuando en la pedrera arrancan un bloque rodola cada vegada més ràpid. Quan mes aprop està del final més rapid cae. I nosotros igual, com mes aprop del final més ràpid sale tot.

El jardí de la Font del Gat està ufanós.
Vamos a sentarnos al “meu” banc Franciscu, que estoy cansat.

[@more@]

Han tornat les orenetes

pebre — Thu, 19 Apr 2007 08:48:27 +0000

Fa uns dies que han tornat les orenetes. De fet son falziots, tal com em va explicar un veí que hi entén molt d’ocells. Son aquestes que no paren de volar, que van a gran velocitat esquivant les cases, en vols espectaculars amunt i avall i d’un cantó a l’altre. I que foten un chivarri de cal déu. Pero ja m’agradaria que tots els chivarris fosin com aquest.

Com que fa molts anys que no hi ha pollastres que ens donin el bon dia, doncs benvinguts els xisclets de les orenetes i falziots. Nosaltres en dèiem orenetes negres, no sé perque, però es veu que el seu nom es falziots.
Però també han tornat les orenetes, a seques, aquestes que son més maques per dir-ho d’alguna manera.

Hi estat una estoneta al balcó veient com evolucionaven perque és tot un espectacle. Després, com tot, ja serà normal una altra vegada, però aquests primers dies torna a ser la novetat.

[@more@]

Vagi bé.

pebre — Sun, 18 Mar 2007 18:42:42 +0000

El temps passa i amb el seu pas els humans axafem les nostre propies marques. Em penso que de grans fem com quan erem canalla, que ens agradava escriure a la sorra i esperar a veure com la onada hu esborrava.
Potser les onades son el va i vé més tusut que conec. Més que el pèndul del rellotge de la paret, que de tant en tant se li han de pujar els pesos.Ahir al dematí anavem a donar un volt amb la mestressa cap al port, arriscant-nos a donar-nos un bany de guirada multihòsties, quan vam passar davant del Molino, on hi havia unes tanques d’aquestes provisionals i una colla de gent a la porta, que era oberta.Resulta que l’ensenyaven a qui volgués veurel perque diu que aviat començaran les obres.
Vam anar tiran, no vem entrar. La mastressa i jo el coneixiem sobradament el Molino, i per veure el que en pot quedar, la veritat, no ens va fer gràcia. El Molino és una d’aquestes marques que jo deia. I una marca ben feta. Però desapareix. Diuen que hi faràn espectacles també.Hi faràn una altra mena d’espectacles, pel que vaig llegir a una revista del barri, perque els temps de la repressió sexual oficial, no la privada, ja han passat, i els temps de mig cuplet també.
Allò s’ho va endur la onada. Però sembla que tot i així la onada hi deixara una lletra: diuen que es conservarà l’entrada i les pales del molí. Bé. Val més així. Que vagi força be el vell-nou Molino.

[@more@]

De 1965

pebre — Fri, 16 Mar 2007 09:24:07 +0000

Ha plogut molt, molt.

Se m’ha ocorregut la infelis idea de fer la resta, 2007-1965= 42. 42 anys. 42 tacus que han passat des d’aleshores.
Refot, tu, cullons. I llavorens ja m’afaitava. (ara toca dir allò que diem la gent gran: “com passen els anys!!” Toca però no ho diré, au).

Dic això perque aquell 1965 es va publicar el disco de la fotografia. Aquest disco és meu.

Gràcies a l’amabilitat que ha tingut amb mí l’autor d’un bloc que visito amb certa frequencia m’he esforsat a recordar com es puja una foto al meu blog (ahir vaig anar a dormir massa tard darrera d’això). Així que li haig d’agrair a Pde40 que un videu que va posar al seu bloc anés per a mí i la ocasió de recordar com es posa una foto. El videu és molt maco. Aneu a veure el seu article. Em penso que és un videu fet d’una filmació de les tradicionals, perque això del videu és més modern que l’època que surt a la filmació.

De manera que vaig anar a l’armari on tinc el tocadiscus i vaig remenar entre els “longpleis” que en dèiem aleshores i els de 45 (voltes per minut), que eren els discus petits. També ni havien uns altres d’intermedis, però no van tenir tanta tirada.Molt de tant en tant, algún dia de festa al dematí, trec el tocadiscus, li trec la pols, li netejo l’agulla, trio algún discu i l’escolto. La diferència entre els sò d’aquells “microsurco estéreo” i un cd d’ara és abismal. Però aleshores sonaven com els àngels.

He triat aquest disco, de títol “Farewell Angelina” (“ei Franciscu, em deixaràs el farevell angelina?…em deia el Josep de tant en tant quan tornava del seminari. Home, tractant-se de tú..”), perque m’agraden les cançons que hi ha i per la fotografia de la Joan Baez.

El discu es diu així perque és el títol de la primera canço que canta la Joan Baez, una cancço del Bob Daylan que també l’he sentida cantar a ell, però que no tinc en disco.

I per la foto d’ella. La foto d’una noia normal, semblant a fotos, també en blanc i negre, esclar, que tinc de la meva mastressa. Cares de dona sense manipular, sense merdes, que a voltes em porten encara aquella olor de pell i el record del frec de la galta que em feien trempar com un cavall (perdoneu si ho trobeu vulgar, però és així).

Us deixo amb el ressò armònic d’aquella veu suament avellutada que sembla modular la boca mig oberta de la fotografia. I amb la claror de la mirada, mig preguntant, mig trista, dels seus ulls foscos.

Es “la Baez”. De 1965.

[@more@]