No m’agrada la politica de baixa estofa.
No m’agraden ni els histèrics ni les histèriques.
Quan es barallen pel poder com dues putes estirant-se el monyo, passo.
Lo collonut es que sempre es foten d’acord quan es tracte de cardar Catalunya.
Ho va dir Antonio Machado:
Españolito que al mundo vienes,
Te guarde Dios,
Una de las dos Españas,
Ha de helarte el corazón.
Tenia raó. Per això no minteressa Espanya, ni l’una ni l’altra. Vull ser català i prou.
[@more@]
Aquest noi, en Rijaard, m’agrada. Tot i que ja s’espressa prou acceptablement en castellà, el dia que el millori, si li donen temps (ja se sap que en això del futbol, si la piloteta no entra, els entrenadors duren menos que les piruletas al portal de colegi), si li donen temps deia, farà anar la muleta millor que el Niño de la Capea.
Ui, pecador de mí, acabo de posar una comparació taurina en una època en la que els canons en boga volen fer oblidar que a Barcelona hi havia hagut tanta afició als toros com al futbol. Per cert, que la casa Leopoldo, que ja fa temps que té els preus pels núgols va començar a agafar fama perquè hi anaven els toreros. I al darrera dels toreros en Hemingway (ho he escrit be?), que com se sap, era un gran aficionat als toros. Ui, men vaig per les branques perque jo volia parlar del Rijjard.
Doncs deia que m’agrada, es veu un noi educat, que sap per on va i que toreja les preguntes imbècils que li fan els preguntadors (periodistes) esportius. I és que jo tinc molt de respecte pel periodisme, però això del “periodisme esportiu” es de menos volada que aquest altre “periodisme” de les xafarderes de tele de mitja tarda que s’ocupen de si aquest famós es va trincar aquella famosa sense que ho sapigués l’altre famosa que resulta que diu que és lesbi. Ja torno a fugir d’estudi.
Suposo que en els contractes dels entrenadors hi deu haver una clàusula que els obliga a aguantar el conyassu de les rodes de premsa. Això de “rodes de premsa” també em fa gracia, perque resulta que les premses d’oli i de vi d’anys enradera, les clàssiques, per entendre’ns, funcionàven –funcionen- amb rodes de pedra entre les quals s’esclafa el producte. Potser “rodes de premsa” equival a “rodes de moli”, que és el que fan (o ens fan) empassar a la majoria de gent.
Resulta que un “estrella” del micro li pregunta a en Rijaard què lisembla en Canouté, que és un molt bon jugador del Sevilla com tot aficionat al futbol sap, i en Rijaard diu més o menys que és molt bò, que haurem de vegilarlo i marcarlo molt bé, i alguna altra obvietat. I tot seguit es fot a riure, moderadament això sí, perque la rialla se li quedi a sota el nas i no sigui massa visible.I l’”estrella” del micro li pregunta “de que te ries?” (li parla de tú, potser sopen junts cada dia). I en Rijaard, molt fí li respòn que “he oido mis propias palabras”.
Finíssssim nen, finísssssim. En comptes de respondre “a una pregunta imbècil, una resposta imbècil”, que es el que hagués fet un que tingués poca mà esquerra, com ara jo, ell es despatxa dient que s’enfot de les seves pròpies paraules.
A més de saber-ne un pou de futbol, és un mestre de la muleta.
I l’altre es queda més ample que llarg, l’angelet.
[@more@]
M’estava mirant el meu bloc i men adono que des del 6 de febre que no escric res. Aviat farà un mes.De coses ja men venen al pap, ya, pero resulta que a vegades això que algú es prengui la molestia de llegir les teves cullonades, deries o pensaments, que de tot ni ha, talla una mica.
Ep, no dic que sigui així per tothom, però em sembla que a mi em passa una mica.Es com si a l’escriure volgues tenir present el que em llegeixi, pero sense saber quina cara fa, si esta de bona lluna o de mala llet, i com intepretarà les meves discursives.
Això no passa quan tens algú al davant, que ya veus amb un petit rictus de llavis si allò li patina o li va bé. Suposo que els que tenen mes costum d’escriure o mes experiencia amb això dels blocs ja han passat aquest charrampió.
Perque, es clar, quan hi ha algú que descaradament diu una burrada amb ganes de tocar la gràcia de Déu, doncs l’engegues a la merda i tant content. Però quan diu alguna cosa sense mala fè i resulta que li agafo el rave per les fulles, com em va passar una vegada amb un que ara ja no té el blog perque no te temps, doncs cony!.. Esclar que li vaig presentar disculpes, però el fet no és aquest. El fet es que no m’havia d’haver embalat.
Aquestes setmanes les he passades, el rato que dedico al’ordinata, a voltar per això de la blocosfera i veure tota mena de blocs. I una de les conclusions a les que he arribat és que hi descobert la sopa d’all. Que vol dir que veig que hi ha cordes, moltes cordes diferents, i cadascú s’apunta a tocar la corda que li sona millor.I una altra cosa que també em crida latenció, i molt, és que ni ha que si tinguéssin un diari en comptes d’un bloc, deixarien petits als mijans de manipulació social, àlies mitjans de comunicació social, escrits o audiovisuals.
Però buenu, que ha de ser el bloc del Franciscu? O que ha de seguir sent? Doncs no ho sé.Poster el bloc de les parides del Franciscu i que cadascú n’agafi el que li agradi.
Tota aquesta empanada mental em vé perque estic en una altra empanada i aquesta sí que és de pronostic: segurament no gaire tard em prejubilaré.
I Tindré més temps per a seguir menjant-me el coco. O no mel menjaré i les deixaré anar tal com raja. Calla, que potser sí que això pot anar bé.
Buenu, si algú ha arribat fins aquí, perdó.
[@more@]
Ahir vaig anar a buscar pastilles a l’ambulatori, que el que em toca es al Carrer nou de la Rambla. A vegades quan parlo amb algú que no es d’aquests barris fa cara d’estranyat quan anomeno el carrer Nou de la Rambla parlant del Poble Sec, perque molts es pensen que aquest carrer acaba al Paralel. De fet, es veu que fa molts anys això era així, però en deu fer molts d’anys, perque del meu record sempre l’he conegut així.
Deia que que vaig anar a buscar les pastilletes, o sigui la recepta, i en sortir com que tenia temps vaig voltar una mica pel que havia estat el barri de La Primavera, que agrafava un turó que hi ha al capdemunt del carrer, des d’abaix fins al cantó de dalt, on hi havia un edifici de vivendes que em sembla que em van dir que havien fet els anys quaranta i que la gent del Sec en deiem la Casa Rosa. Perque era d’aquest color. No era gaire lluny del mueblé de la casa de la punxa que hi ha al cap de munt del carrer.
Com a part del barri, La Primavera, que era en la quasi totalitat un barri de casetes baixes, molt modestes, fetes pels mateixos que les habitàven, ja fa molts anys que va desaparèixer. Després de les olimpiades dels cullons, quan tot havia de semblar maco (fins i tot van posar aquella mena de tanques al voltant del cementiri de Montjuïc perque no es veiés que era un cementiri), es van carregar una colla de casetes, però d’altres van quedar d’empeus i van ser aprofitades per famílies gitanes fins fa poc que van decidir que allò seria el “parque de La Primavera”.
La Casa Rosa la van enderrocar fa uns tres o quatre anys, i ara es gasten una camionada de calers per rebaixar el turó, movent terres d’un cantó a l’altre.
A la Primavera, a tocar del mueblé, hi ha el bar “La Primavera”. Un raconet deliciós, amb un pati ombrejat on podies fer petar la xerrada i la cerveseta ben a gust.
Ara és tancat. Em va dir un home que passava per allà, amb qui vaig xerrar uns minuts perque ell havia nascut en una caseta del barri de La Primavera, que fa uns mesos que va tancar perque també el fotràn a terra.
Cal fotre a terra també aquest raconet idlic?A vegades cal remodelar coses. D’acord. Però s’ha de fer, com deia el mestre de llatí “tabula rasa” amb tot?Aquesta mena de progrés que s’ho emporta tot per davant, que no té la més mínima sensibilitat, aquest progrés, per mi sel poden fotre al cul.[@more@]
M’imagino que un dia, quan siguem a taula amb els companys, fent la musiqueta de la cullera amb al vidre per remenar el carajillo, jo els hi dic seriosament: Ei nois, fem un joc?
La resposta suposo que seria: “deus volguer dir fem una partida, no?” Però i si els hi digués “fem un meme”?
Segur que no tinc prou temps per copsar les expresions de les cares, tranformant-se en un gran òval on només i ha un gran interrogant. El que no m’imagino és la resposta. Què diria el Sèbiu? I el Martines? I els altres?
Aquest cullons de parauleta no m’agrada gens, però m’agrada això d’anar sapiguent com s’expressen la gent que estan una o una i mitja generacions més endarrera que jo. I al dir endarrera no vull dir endarrerits, sinó més lluny de la frontera final.
Hi ha moltes coses que es perden en el decurs dels anys, i una que sempre m’ha cridat molt i molt l’atenció és aquesta incapacitat d’adaptació que tots tenim –em penso- als nous mons que es van creant a mida que cadascú anem fent camí per la vida, o per la puta vida, com vulgueu.
Els fills dels anys setantes tenen una música enyorada, com la tenim els dels quarantes, o la tenen els dels norantes. I en dir la música es pot dir qualsevol referent. I el llenguatge és un referent fonamental.
Crec que els mons de les altres generacions no els podem copsar adequadament. Segurament no estem programats per a ferho amb profunditat, doncs els nostres referents son consequencia d’aquelles situacions que ens van formar. I si aquelles situacions han canviat, doncs potser resulta que la nostra navegació, lluny de port, no se n’adona que el port canvia.
M’imagino un gran baixell de vela que hagués sortit de port i després de voltar mon molt de temps, un dia el capità, del pal de massana estant, cridés al timoner “tornem a casa, tornem a port!” . Arribarien al port d’on van sortir, però probablement no tornarien al “seu” port.
De les coses noves que hi veiessin amb algunes hi combregarien, segur. Amb d’altres no. I acostumats al vaivé de coberta potser l’adaptació del pas a terra ferma no els hagués de ser senzill.
Tot això que m’estic enrollant és perquè, entre les tries d’adaptació que faig, de molt bona gana en alguns cassos, les faig provant de separar el gra de la palla. Així, m’agrada aquella paraula que aporta algun cosa de millor en el concepte –el gra- i refuso la que per contra, l’únic que fa es banalitzar o extrangeritzar una que ja tenim –la palla.
Cony! si tenim el joc, perquè hòsties s’ha de dir “meme”?
Un dia algú, que espero que no s’hagi ofès, em va convidar a participar en un “meme”, cosa a la que, naturalment per a mí, em vaig negar. En canvi m’ha plagut de participar en un joc, prou entretingut, que fa un blocaire, amable comentarista sovint d’aquet bloc del Franciscu. I que anomena només, com el que és: un joc.
Joc de dòmino, joc d’endevinalles, joc de… Que bonica és la paraula joc!
[@more@]
Men recordo d’un dia que el Josep i jo estàvem fentla petar mentre veiem com maniobraven els barcos darrera el pràctic per entrar a port. Erem darrera el castell de Montjuic, de cara a mar, en un banc de pedra del costat de la garita de guardia, abans que l’ajuntament fes el camí que va del castell fins al costat del cementiri pel costat de mar. De fet el camí ja hi havia sigut, però l’abandonament va fer que la vegetació el perdés.
Ui, em sembla que dono massa volta.
Deia això perque aquell dia el Josep, que és el meu amic que aleshores havia deixat de ser capellà, en una conversa franca que teniem sobre creences em va explicar que catòlic vol dir general, universal, que ho abasta tot. Men recordo que m’ho vaig apuntar: “vé del grec clàsic katholikós que vol dir universal”. Així doncs, catòlic no vol dir cristià, i això em va sorpendre una mica.
La conversa d’aquell dia m’ha vingut al cap avui per causa d’una mania que tinc, que és entretenirme a donar una mirada als diaris que la mestressa posa a terra quan frega, i que jo recullo. La notícia en questió parlava de que el metge d’un malalt italià, que portava trenta anys impedit del tot (trenta anys!!), i al que el més alt tribunal italià li acabava de negar el dret a morir perque “hi ha un buit legal a les lleis”, el va ajudar a morir poc abans de Nadal.
També deia la notícia que a la catòlica Italia la jerarquia eclesiastica li havia negat el dret a morir.
El metge el va ajudar a morir dolçament, donant-li el que li calia per no patir i desconectant-li el respirador artificial. I l’indemà en roda de premsa ho va dir públicament.Que Déu nostre senyor beneeixi el metge per aquest acte d’amor.
M’han passat algunes coses pel cap, que en algun cas vull dir i en d’altres escupir: el dia que als polítics, que son els que fan les lleis, sels exigís el mínim de competència que es requereix a una empresa, que és on un pais es guanya la vida, no en quedaria ni un, de putos incompetents que son. A hòsties es mereixen que els facin refer la llei. A Italia, aquí i on sigui.
Deia la notícia que el mon catòlic italià estava en contra. Molt bé, com si em diguéssiu que l’oso de les cavernes, també. I què?. Jo no en tinc res “d’universal”, com m’explicava el Josep, soc d’aquí i prou, no tinc res a veure amb els fets dels “katholikós”, que prou han demostrat que ténen una manera de fer que res té a veure amb la caritat, que vol dir amor. Vol dir amor i no almoina.
Potser jo sigui cristià. El que no sóc es catòlic. A mí m’interessa i molt, el que sembla que va dir i fer aquell jueu que va néixer pels voltants del solstici d’hivern, el Jesús de Natzaret, i del que me nhi tornat a recordar vivament, sense llumetes ni cullonades i a prop del pessebre, aquests dies en que, més o menys, va néixer.
Crec que Jesús, ni des del seu miserable bressolet, ni des de la seva maduresa li hauria negat a aquell home, la mort dolça que el seu metge, àngel laic, li ha proporcionat.
[@more@]
No si val a enredar la gent. Ja se sap que tothom se les empesca per ensarronar, però els nens no en tenen la culpa d’això.
Ja ho apendràn i una part d’ells quan es facin grans, faran els mateixos esforços per beneficiar-se d’aixecar la camisa als altres.És com una cadena que no s’atura. Però mentrestant els hem de salvaguardar la infància.
Què cony és això de que Santa Klaus baixa fins aquí?
Mentida!
Santa Klaus és de la Lapònia, un dels paisos del fred per excelencia. I dels boscos freds de bedolls i faigs i també d’avets, sobretot d’aquells que aqui en diem avets blaus. I viatja sempre que pot en trineu i quan no hi ha prou neu, carrega els rens i fa la feina igualment.Però Santa Klaus no baixa cap aqueste contrades. Es queda tot just fins a Suissa i el centre de França.
Ni a Catalunya ni cap altra part de la Mediterrània no hi ha vingut mai. Mai. Ell sap que els Reis de l’Orient, amb els seus camells, mai podrien viatjar per les terres nevades del nord de l’Europa. I no m’extranyaria gens, tot i que no ho puc assegurar, que haguéssin estat Ses Magestats els Reis de l’Orient els que haguéssin decidit que un patge s’adaptés a les dures condicions del fred i passés a ser Santa Klaus.
Per tant, per molt que això del Papa Noel ajudi a les vendes, cosa gens estranya, perque qui té la mà foradada li té per Nadal i per qualsevol època de l’any, que no ens vinguin amb el cuento del Papa Noel, perque és mentida. Ell no vé aquí per Nadal.
I els que pengen aquests ninots dels balcons (cada dia hi ha més gent potinera), vestits de vermell i amb una d’aquestes escaletes de roba que simulen les de corda d’emergència, on zero. Zero negatiu.Als seus fills, que els Reis els hi portin el que puguin trobar del que han demanat, si han estat bons minyons, però a ells carbó i prou. I no d’alzina, que és massa bò.
[@more@]
Resulta que un germà del Martines te una caseta a un poble del camp de Tarragona i feia temps que li deia d’anar-hi a fer una calçotada. Doncs bé, el Martines ens va convidar a la colla de la partida, al Josep i al Tomàs, el gendre del Cirilo, amb les respectives, i vem anarhi dissabte.
És un tio molt ben parit el germà del Martines. És paleta i ell mateix es va anar fent la casa els caps de setmana cap allà els anys vuitanta.Ara ja està jubilat, però tot i que la seva dona ens va explicar que està carregat de dolor, el Martines sempre diu que li enveja el bon humor. Com el que demostrava dissabte.
Jo això ho envejo molt també, això que hi ha gent que està cardada de veritat i van per la vida interessant-se en com estàs tú i donante ànims si tens un maldecap de res. Deu ser questió de ser ben parit i en lluna de quart creixent, que no devia ser la meva lluna i per això m’admiren.
El germà del Martines té un hortet a la casa molt maco i s’hi entreté molt sovint, de manera que cada dos per tres van de Reus al poble per regar, treure les herbes i demés feines. I abans s’hi quedaven a dormir molts dies. ElI s’emprenya amb el seu germà del Poble Sec perque diu que el va a veure poc a la caseta.
Bueno va, el que dèiem. La calçotada. Ei, cosa fina! Vem fotre un bon foc i amb un enreixat d’aquests que fan els encofradors vem coure els calçots. Ens vem posar com el quico.
Bona carn a la brasa i un vi negre que feia cantar els àngels.
I després, naturalment, la partideta del dòmino. Les mastresses es van estimar més anar a fer un cafè a la plaça del poble. El germà Martines va treure un Mascaró del que diu que te guardat per les grans ocasions i unes faries pels que son de puro.
I Va haver-hi molt bon ambient, llevat del moment que el Pitu va esmentar allò que va passar al xalet dels joiers de Navarcles i que han fotut a la presó al que es va carregar un lladre.El germà del Martines va fotre un cop de puny a la taula i es va cagar amb tot lo cagable i no cagable. I apa, totes les fitxes per terra. Vam estar una bona estona comentant allò. Després vam seguir la partida amb bon humor fins que ja quasi es feia fosc i ja començava a fer fresca.
En acabar, com que les mastresses ja havien tornat del poble, au, cap al Poble Sec hi falta gent.
Vosaltres us en tornareu a Reus, oi? Li va preguntar el Martínes a son germà.“Sí home, no pateixis, aquest és un país segur, lliure i just. Per això ens fa basarda quedar-nos a dormir aquí.”[@more@]
Repassant els últims articles que hi posat al bloc, m’acabo de fotre un susto.Hòsties Pedrín, resulta que ni ha un que té ni més ni menys que 23 comentaris!!!No pot ser, he pensat, si a tot estirar en tinc normalment tres o quatre o com a molt sis o set.I es clar, m’ha picat i molt la curiosistat i hi anat a veureu.Es el que vaig publicar el dia 8 de novembre i se’n diu “Res d’important”. Per si us voleu prendre la molèstia d’anar-hi hi poso directament l’enllaç .
Resulta que que hi ha uns primers comentaris normals, del primer al setè, inclòs un de meu agraint els comentaris. En aquest agraiment hi incloc un comunicant o comunicanta, que es diu “belles imatges” i que té un bloc de fotografies chorra-posmodernes (pel meu gust), tot i que hi ha alguna tia que no està malament però faltada de quilos. En el comentari, que no sé encara si va en conya o en serio, a part de negar-me honestedat, primer m’aconsella que em suicidi i després diu que no ho faré. Naturalment que no ho faré, pedasito de sielo, però com que crec que, sigui en conya o en serio, cadascú pot dir el que li sembli al meu bloc fins que a mí em doni la gana (que per això es poden esborrar comentaris), doncs també li agraeixo la participació, o sigui, que no em dona la gana de borrarlo.
Fins aquí tot normal. Però tela! Del 8 al 23 tot és merda. Uns, escrits en anglès, que se suposa que no entenc. Doncs, com que se suposo que no entenc, com dèiem fa temps: “la tuya por si acaso”.Altres, escrits amb caràcters que no sé si corresponen a algun idioma eslau o cosa semblant, i amb vincles a pagines que pel nom semblen de porno. No hi entrat perque, tot i que tinc un antivirus que em sembla que és bò no me la vull jugar per una cullonada. Algú seria tant amable de dir-me si s’ha trobat amb alguna cosa semblant? Creieu que pot ser alguna merda tipo spams y coses d’aquestes que m’hagin colat al bloc?No m’ha passat amb cap més article, per tant també podria deduir que algú que no li hagi agradat hagi dit a la peña que em toquessin els collons, pot ser? No li donc més importància, per a mí poden anar a la merda, però sempre és bo saber les coses. [@more@]
Em va cridar l’atenció a la sortida del metro. De fet no té res d’estrany perque a mí em criden l’atenció moltes coses, sóc un badoc empredreït.
Veure una gavina al Paral·lel no té gaire d’estrany, avui. Però veurela volar, com dansant, a poca distància dels sostres dels cotxes en marxa, no és tant freqüent.
Els esquivava, pujava una mica i novament assajava un descens, fins que el pas ràpid d’un altre cotxe li impedia arribar a terra i reprenia el vol amunt.
Així va estar una bona estona, fins que en un moment determinat va prendre terra en un moviment de descens, quan era a un metro si fa no fa, vertical.
Em vaig quedar pensant si els dissenyadors d’aquells avions de combat d’enlairament vertical, i d’aterratge també vertical, els Harrier, no s’haurien alliçonat de l’aterratge de les gavines.
Aleshores vaig veure l'objecte del seu desig: una capsa de cartró del "kentuqui-fred-chiquen", oberta. Va tenir temps de fer-hi un parell de picossades i va haver d’enlairarse novament davant la proximitat, ara d’un autobús, que li va fer fer un ascens ràpid.
Noves voltes quasi circulars per damunt la zona on era el menjar, nous intents de descens i, finalment, una volta més llarga: la de renúncia.
La gavina no era gaire grossa. No era un gavià, que son grisosos, no. Era una gavina de dimensions més aviat petites, però ales esteses, la seva envergadura doblava la d’un colom. Blanca com la llet acabada de munyir.
Tot un espectacle. Que només em mirava jo, doncs no vaig veure que ningú més s’aturés en aquell tros de Paral·lel a tocar de la plaça del Molino.Veure evolucionar la gavina, amb aquest domini prodigiós que ténen de l’aire, era tot un espectacle.
I gratuït. Potser per això ningú s’ho mirava.
M’hi jugo el que vulgueu que si això ho filma un tio de nom extranger, d’aquests que va d’artista posmodern per la vida i s’enrrolla de progre amb els organitzadors del Grec de Barcelona, li foten una exposició a la Miró.
I tot deu a fotre cua i esquitxar la pèla, que és gata.
[@more@]
